Pompeunomics

Potser no és el que sembla o el benefici del dubte

Fa uns dies, en vigílies de la jornada de protesta estudiantil en contra de les fortes retallades del sector públic, es va publicar una informació que denunciava la despesa de 6.305€ que havia ocasionat una reunió del Consell de Direcció i de l’Equip de Gerència de la Universitat Pompeu Fabra.

Com a estudiant de la UPF, fou una noticia que naturalment va reclamar des del primer moment la meva atenció, causant un inicial i impulsiu disgust. Els estudiants de qualsevol universitat pública generalment tenim, i motius ens en sobren, una fina i natural sensibilitat pel que fa a com, quan i per què es gasten els diners en el nostre centre d’estudis. La situació actual no és bona; s’estan patint retallades importants, la qualitat docent que rebem s’està veient inevitablement afectada i els serveis que se’ns ofereixen són menors que en èpoques de vaques grosses. Hi ha professors amb talent i preparació que ara estan treballant molt a canvi de poc i en condicions que no sempre són les millors per a garantir el nivell de qualitat i excel·lència que ha definit en els últims anys la marca UPF.  Cal doncs, i és imperatiu, administrar coherentment els recursos econòmics. Ara, més que mai.

No obstant, potser fora bo no caure altra vegada en el parany d’assumir com a pròpies, sense cap mena de filtre o esperit crític, certes opinions que sovint es difonen en els mitjans de comunicació, quasi sempre amb un interès concret, i no explicat, al darrera.

Era realment necessària aquesta reunió? Fou suficientment productiva com per justificar aquest cost? Només els propis protagonistes ho saben del tot. Ara bé, només cal fer un petit esforç per pensar-hi uns minuts i intuir que les 22 persones que es varen tancar dos dies de cap de setmana dins l’hotel La Mola de Terrassa, haguessin preferit ser a casa amb les seves respectives famílies o fent qui sap què que fan habitualment en el seu temps de lleure. S’ha disfressat de vacances el que foren dos dies de feina, i això és, com a mínim, un excés de desconfiança, sinó un excés de mal pensar. No van anar a un hotel amb les seves parelles, no van estar jugant a golf o fent uns cocktails xerrant alegrement al piscineta de torn. Es varen dedicar, dos dies sencers, a treballar per a la nostra universitat.

Els experts en recursos humans, a qui no m’atreviré a portar la contrària, asseguren que aquest tipus de reunions tenen un efecte de cohesió sobre l’equip de treball, enfortint la comunicació i el diàleg i facilitant considerablement la coordinació i la presa de decisions. Recordem que alguns càrrecs, com el de vicerector, són a temps parcial, es realitzen mentre es manté plenament activa la tasca de docència i recerca. Durant el dia a dia, sovint es disposa de poc temps per reunir-se i l’eficiència costa d’aconseguir si no és mitjançant aquestes sessions de treball intensives, fora de l’horari i de l’espai laboral.

Són moltes les empreses i institucions que organitzen reunions d’aquest caire amb els seus directius. Són útils per tal de motivar, maximitzen el potencial de cadascun dels membres i s’han provat eficients. No entenc per què això causa tant d’escàndol quan es tracta del sector públic, el qual, en aquests temps que corren, a més de patir les retallades, sembla ser objectiu de totes les crítiques i desqualificacions.

Crec que la desmesurada crítica cap a la teòricament desorbitada despesa que va originar una sessió intensiva de treball és fruit d’una manca de reflexió i de perspectiva considerable. Si no s’haguessin  dut a terme aquestes reunions de treball intensives a Terrassa, probablement haurien estat necessàries moltes hores extres de feina d’aquestes 22 persones a la UPF, les quals dubto que haguessin sortit més barates a l’hora de ser remunerades.

Els dirigents de les nostres universitats no es mereixen ser desprestigiats d’aquesta manera, i més ens val a tots aturar aquesta dinàmica que s’ha creat, ja que si no, arribarà un moment en el qual ningú que mereixi mínimament la pena estarà disposat a posar-se al capdavant d’una universitat.

La Pompeu és una universitat que fou creada per a l’excel·lència, té un pressupost per alumne superior al de qualsevol altre universitat pública i amb notes d’accés que normalment són molt superiors a la mitjana. És un referent a nivell estatal i europeu.

En els seus edificis i patis hi passem llargues hores d’estudi i grans moments amb la millor companyia. Ens l’estimem. No crec que ens valgui la pena tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada, desprestigiant el que forma part de nosaltres mateixos amb crítiques ferotges cap al que només ha estat una reunió de treball durant un de cap de setmana de persones dedicades a treballar pel nostre futur.

Avui han estat les eleccions al Claustre, el màxim òrgan de representació estudiantil a la UPF. Tant de bo tots els més crítics també hagin exercit el seu dret i hagin anat a votar per fer-se sentir i escollir democràticament a un bon representant dels seus interessos.

Potser no és el que sembla. Potser no és tal com a algú ha interessat explicar-ho. S’han comès errors de tacte i previsió en la transparència i explicació d’aquestes reunions, però tot ha estat magnificat d’una manera injusta i desproporcionada.

Hi ha, segur, problemes molt més greus dels quals ens hauríem de preocupar. Aprofitem nosaltres al màxim l’educació que rebem? És eficient aquesta educació pública per a tots i no només per als capaços? Comporta, aquesta educació quasi gratuïta per a la majoria, un malbaratament de recursos? Aquesta massificació dels estudis superiors ha comportat un preocupant deteriorament del nivell d’exigència? En sortim perjudicats els estudiants que realment anem a la universitat perquè volem i no perquè devem? Són preguntes suggerents per pensar-hi i tractar en alguna altra ocasió. Però, mentrestant, potser els qui treballen, amb encerts i equivocacions, per millorar la qualitat de la docència a la nostra UPF es mereixen, si més no, el benefici del dubte.

Gina Giró

Economics and Law Student at Pompeu Fabra University, in Barcelona.

  

Top