El Banc com a generador d’externalitats. Per què haig de pagar el seu rescat?
Perquè haig de pagar el rescat bancari? Precisament aquesta és la pregunta del moment, com és totalment lògic. Després de la publicació del famós MOU (“Memorandum Of Understanding”), bàsicament la lletra petita del famós rescat, hem sabut que la injecció a la banca venia acompanyada d’una forta condicionalitat macroeconòmica (que molts tossudament negaven). Doncs bé, avui vinc a presentar-vos una de les alternatives més interessants que he trobat, per tal de que el ciutadà mai més hagi de pagar-li la indemnització a Rato. L’alternativa és del professor Xavier Sala i Martín i jo us la presentaré des de el meu peculiar punt de vista.
Quina és la diferència entre la peixateria del vostre barri i Bankia? Vull que us plantegeu què passaria si la peixateria ingressés durant un any un 20% del que gasta. Bingo! a l’endemà tindríeu un negoci asiàtic. La peixateria tancaria les seves portes immediatament. Aquesta és la principal diferència, ja que com tots sabem, si Bankia provisionés tots els seus actius tòxics estaria en la mateixa situació comptable que la peixateria. Però això no passa perquè els bancs són diferents. Perquè ho són? Aquí està el kit de la qüestió.
El producte que ven la peixateria li pertany al 100%, ja que l’ha comprat al proveïdor. En canvi, el banc opera amb un producte que no és seu, el diner. El banc comercialitza un bé que és de tothom, i el seu principal actiu és la confiança. Si el banc s’arrisca massa i perd el producte venut perdem tots. Us sona aquest fenomen econòmic? Està clar, el banc és un generador gegantí d’externalitats negatives. El fet que el banc faci una gestió de riscos defectuosa no només li fotrà una bona sacsejada al seu PiG (Pèrdues i Guanys) sinó que també li fotrà una bona sacsejada a la butxaca del contribuent que ara mateix es bronzeja a la platja. Per dir-ho de forma més visual i esperpèntica és com si el banc s’estigués fumant un puro gegant i tots nosaltres, asseguts al seu voltant, fóssim una agrupació de la lliga anti-tabac.
En Xavier Sala i Martin proposa una intel·ligent solució per aquesta situació en la que la banca està fora de control mostrant un risc moral descarat sabent que opera amb un producte de tothom i que si les coses venen mal dades serà rescatada. El professor proposa una taxa sobre el deute bancari. Jo hi estic totalment d’acord però m’agrada més veure-ho des de el punt de vista de les externalitats. Recordeu què fèiem en el cas de les externalitats negatives? Gravàvem l’activitat! És exactament això el que s’intenta aconseguir, aquell banc que més s’endeuta i més risc assumeix i per tant aquell que té una probabilitat més alta de fer fallida i generar un efecte social negatiu amb el seu rescat haurà de pagar un impost més alt.
Però bé com sabem la transparència de les operacions bancàries brilla per la seva absència per tant com podem saber quin és el rati d’endeutament real d’una entitat o almenys la percepció de risc que aquesta genera? En Xavier també té una resposta per això, la taxa es podria aplicar en base als CDS (Credit Default Swaps), bàsicament les primes d’assegurança pagades per assegurar l’impagament d’un banc.
Alternativa original de Xavier Sala i Martin LINK (al post del professor) / LINK (La Vanguardia)
